Més enllà del propi pintor
La vida del Primitivo (La Seu d’Urgell, 1954 – Lleida, 1983) va ser fugaç, encara no trenta anys, però la petjada que va deixar creix amb el pas del temps. A poc a poc, apareixen nous dibuixos, pintures o poemes visuals que va elaborar, i tots tenen el mateix nivell de qualitat artística. De fet, ell era un artista vocacional. Tant si feia fred, calor o boira, ell sortia al carrer a pintar. Tant si estava content o trist, feliç o deprimit no deixava d’aprofitar el temps, agafava la carpeta i feia ciutat: la silueta de la Seu Vella, les antigues façanes de la plaça de l’Ereta, els fanals del carrer la Palma, el quiosc dels Camps Elisis, o els arbres de la ribera del Segre. No acceptava cap excusa, ni que fos l’estat d’ànim personal, per deixar de treballar.
La seva vida artística es desenvolupa en temps de grans canvis. Cau la dictadura de Franco i les llibertats esclaten per tot arreu. El pintor també s’instal·la dins d’aquest corrent i col·labora en cartells, octavetes, poemes, revistes, il·lustracions de llibres com ho fan els altres grans artistes de l’època. La seva obra és d’una gran actualitat. Però, a la vegada, sense abandonar les arrels de la vida tradicional de Lleida (la seva connexió amb el senyor Roca, el cadiraire de davant del cinema Fémina que treballa amb el vímet i la boga), el Primitivo busca l’aroma de les avantguardes. Visita París, i en tornar es posa de seguida en sintonia amb els artistes innovadors de Lleida i Barcelona.
A Lleida estudia Magisteri i té ocasió de visitar l’exposició de la Petite Galerie de l’any 1971. A Barcelona entra a la Facultat de Belles Artes i participa en la Primera Trobada de Poesia Visual dels Països Catalans l’any 1979. També és convidat a les Jornades Poètiques de Mataró el 1980. Digereix tot el que és capaç d’observar al seu entorn, aprèn de l’obra de tots els artistes que pot visitar i la seva sensibilitat queda amarada dels paisatges, però també de la madeixa de les pròpies emocions i sentiments. No obstant això, el traç de l’artista sura per tot arreu en forma d’originalitat, intel·ligència, delicadesa i finor. És l’obra que sorgeix més enllà de la situació personal de l’autor, depassa la seva pròpia biografia.
Tot el que troba al seu voltant és material vàlid per ser transformat en art: detalls urbanístics, formes geomètriques, cadires, muntanyes, plantes, petits pobles, carrers amples. Però també constitueixen bona matèria primera pel treball de l’artista la tristor, la reivindicació de la llibertat d’expressió, el desencís, la família o els moments d’eufòria. A primers dels anys 1980 s’interessa per les arts gràfiques i treballa una temporada al taller de composició mecànica de Lluís Virgili i Lluís Pagès. Queda enlluernat pel món de les matrius de la linotípia, les lletres mòbils de la caixa, els gravats o l’ús de la tinta. Però, l’experiència no dura gaire. Al cap d’uns mesos, l’any 1983, un cotxe se l’enduu mentre feia autostop, en una carretera a la sortida de Lleida.
Ramon Badia